Índex
Abans de l'era del turisme de masses, Eivissa era una illa oblidada a la deriva a la Mediterrània, un món tranquil modelat per la sal, el sol i el ritme de la terra. A la dècada del 1950, la vida aquí es desenvolupava lentament. La gent vivia de la terra, de la pesca, de l'ofici transmès de generació en generació. L'electricitat era escassa. L'aigua corrent, un luxe. I el temps... era una cosa que ningú sentia la necessitat de mesurar.
Els pobles romanien immòbils, banyats pel sol i blancs, amb els seus gruixuts murs de pedra que albergaven històries xiuxiuejades entre generacions. Les cabres vagaven per camins polsegosos, les dones amb xals negres portaven cistelles al cap i els homes s'aixecaven amb el sol per conrear camps que no coneixien màquines. La vida era dura, sí, però plena de dignitat, rituals i un vincle tàcit entre veïns.
Als anys 30 i 40, la Guerra Civil espanyola va projectar la seva llarga ombra sobre Espanya, però Eivissa va romandre en certa manera intacta per les seves pitjors crueltats. La dictadura de Franco va seguir, i l'illa va caure en una quietud més profunda, aïllada, fins i tot del seu propi país. I va ser precisament aquest silenci, aquesta absència del mapa de la modernitat, el que va fer que Eivissa fos madura per al redescobriment.
A finals dels anys 50 i durant els anys 60, va començar a arribar un nou tipus de viatger. Artistes, poetes, inadaptats, somiadors, els que s'havien cansat de les ciutats i buscaven la llibertat, la bellesa i alguna cosa indefinida. Van arribar amb quaderns buits, amb els dits tacats de pintura, descalços i amb els ulls ben oberts. Van trobar velles finques abandonades als turons i, lentament i suaument, van encendre un foc de creativitat que donaria forma a l'ànima de l'illa.
A Sant Carles, Santa Gertrudis i els penya-segats ventosos des Cubells, coexistien comunitats de cercadors i illencs. Els pagesos observaven aquests nouvinguts amb curiositat i, finalment, amb amabilitat. Era una comprensió tàcita: dos mons, un al costat de l'altre. El ritme antic es va trobar amb l'esperit bohemi, i va néixer quelcom excepcional.
Aquella Eivissa —la tranquil·la i daurada— encara respira a les esquerdes de les velles parets, a les cançons cantades a les festes locals i a l'olor de romaní que porta el vent. Encara la pots trobar, si saps escoltar. Però has d'estar en silenci. Perquè això Eivissa no crida. Recorda.
